de David Mariné
i em fan mal els dits i la por de perdre't
quan et veig fumant al llit,
nua i d'horitzó,
amb les calces plenes d'alè
i els gemecs que es poden llegir fins a la fartanera.
no ha fet més que començar la nit
i ja se m' estripa el cor en la vaccinació
de dir-te,
amor,
que penso en portes velles i bestiar
de boques terroses i olors,
en fems i veus,
i en el balboteig
de no tenir res
més que les mans i l'angoixa.
i he tornat a viure
castigat per les teves cuixes,
pel desig esclau dels teus cabells,
ara que ens cau la nit,
ara que els dies s'allarguen amb traços de pintura negra.
i he guardat pel final la música dels nostres endins,
els miralls dels nostres endins,
els cossos sense cap,
i la meravella de la sang violenta que s'inclina.
cercar una altra lluita i un altre bosc,
unes taques vermelles i una brutor,
el supurar de la mar,
i l'atreviment del saber-nos mossegar,
davant d'un món
amb tants gemecs per socórrer.
castigat per les teves cuixes,
pel desig esclau dels teus cabells,
ara que ens cau la nit,
ara que els dies s'allarguen amb traços de pintura negra.
i he guardat pel final la música dels nostres endins,
els miralls dels nostres endins,
els cossos sense cap,
i la meravella de la sang violenta que s'inclina.
cercar una altra lluita i un altre bosc,
unes taques vermelles i una brutor,
el supurar de la mar,
i l'atreviment del saber-nos mossegar,
davant d'un món
amb tants gemecs per socórrer.
***
he vuelto del muelle
he vuelto del muelle
y me duelen los dedos y el miedo a perderte
cuando te veo fumando en la cama,
desnuda y de horizonte,
repletas las bragas de aliento
y los lamentos que pueden leerse hasta el hartazgo.
no ha hecho más que empezar la noche
y ya el corazón se me desgarra en la vacunación
de decirte,
amor,
que pienso en puertas viejas y ganado
de bocas terrosas y olores,
en estiércoles y voces,
y en el balbuceo
de no tener nada
más que las manos y la angustia.
de David Mariné
y me duelen los dedos y el miedo a perderte
cuando te veo fumando en la cama,
desnuda y de horizonte,
repletas las bragas de aliento
y los lamentos que pueden leerse hasta el hartazgo.
no ha hecho más que empezar la noche
y ya el corazón se me desgarra en la vacunación
de decirte,
amor,
que pienso en puertas viejas y ganado
de bocas terrosas y olores,
en estiércoles y voces,
y en el balbuceo
de no tener nada
más que las manos y la angustia.
y he vuelto a vivir
castigado por tus muslos,
por el esclavo deseo de tus cabellos,
ahora que nos cae la noche,
ahora que los días se alargan con trazos de pintura negra.
y he guardado para el final la música de nuestros adentros,
los espejos de nuestros adentros,
los cuerpos sin cabeza,
y la maravilla de la sangre violenta que se inclina.
buscar otra nueva lucha y otro bosque,
unas manchas rojas y una suciedad,
el supurar del mar,
y el atrevimiento de sabernos morder,
frente a un mundo
que aún ha de socorrer tanto lamento.
castigado por tus muslos,
por el esclavo deseo de tus cabellos,
ahora que nos cae la noche,
ahora que los días se alargan con trazos de pintura negra.
y he guardado para el final la música de nuestros adentros,
los espejos de nuestros adentros,
los cuerpos sin cabeza,
y la maravilla de la sangre violenta que se inclina.
buscar otra nueva lucha y otro bosque,
unas manchas rojas y una suciedad,
el supurar del mar,
y el atrevimiento de sabernos morder,
frente a un mundo
que aún ha de socorrer tanto lamento.